Arrels catalanes, esperit folk: el llegat dels anys 70

Per a molts de la meva generació, tot i que potser em van agafar massa petit per poder dir que eren de la meva generació, noms com Xesco Boix, El Grup de Folk, Els cinc dits d'una mà o Falsterbo 3 no sonen habitualment a les plataformes digitals, però el seu llegat encara ressona en acords senzills, tornades corals i històries explicades sense filtres. Fossin o no de la "meva generació", són els discos que sentia a casa o al cotxe quan la música encara era quelcom compartit sobretot en família. Un estil que va revolucionar la música feta en català en una època que molt de mica en mica s'anava deixant enrere la foscor.

Xesco Boix: cançons que es cantaven en cercle

En Xesco Boix no només era un cantant; era un animador, pedagog i transmissor de cultura popular. Amb ell, la música no era espectacle, sinó una eina de connexió humana, d’educació i de memòria col·lectiva. Les seves cançons, sovint adaptacions del folk anglosaxó, parlaven d’animals, d’amor, de llibertat o de la natura, amb un to juganer però ple de significat.

Cantar Xesco Boix de petit, o escoltar-lo en trobades escoltes o colònies, és una experiència compartida per molts catalans. I tot i que la meva música no és infantil, crec que aquella manera de fer comunitat a través de la veu i la guitarra ha deixat empremta en la manera com concebo les meves pròpies cançons: senzilles, properes, honestes.

I això també m'ho recorda el món de la música old time i bluegrass a Catalunya, un món que he anat descobrint els darrers anys i amb el qual m'hi sento molt proper. Amb la gent de l'Associació Al Ras, els seus festivals, tallers i jam sessions, fer música és una combinació de professionalitat (són Músics) i al mateix temps de familiaritat, companyonia i ganes de fer créixer l'afició entre grans i petits.

El Grup de Folk: la revolució amb guitarra acústica

Entre 1967 i 1968, va sorgir a Catalunya una escena vibrant, inspirada pel folk nord-americà de Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. El Grup de Folk, més que una banda, va ser un col·lectiu de músics que volien portar el folk a casa nostra, en la nostra llengua i amb la nostra realitat.

Amb noms com Pau Riba, Jaume Arnella, Sisa o Oriol Tramvia, aquest moviment va demostrar que la cançó podia ser protesta, poesia i arrel alhora. I ho van fer amb instruments senzills: guitarres acústiques, banjos, harmòniques, veus naturals i moltíssima veritat.

Tot això connecta directament amb el que jo intento fer avui, potser des d’un altre lloc geogràfic i estilístic, però amb la mateixa intenció de cantar des del que ets i des del que vius.

Una tradició que no s’ha trencat

Tot i que la música catalana ha passat per moltes etapes —des del rock laietà fins al pop més actual—, jo sento que hi ha un fil invisible que connecta les trobades de cançó improvisada dels 70 amb una jam de country acústic a qualsevol poble de Texas. I aquest fil és la intenció d’explicar històries, de compartir emocions i de fer música amb les mans i el cor.

Quan escric o toco una cançó, potser em ve al cap una pedal steel o una veu de Nashville, però sovint també hi ha, en algun racó, l’esperit d’una foguera d’estiu, d’un refrany popular, o d’una tornada que tothom pot cantar a la primera.

És així com entenc la meva música: arrelada a dues terres, però fidel a una sola manera d’estimar la cançó.